PREMI SAMBORI

Benvingudes i Benvinguts a la pàgina del premi Sambori.

Enguany les nostres escriptores ens han regalat un bon grapat de contes plens de fantasia i originalitat que, com altres anys, estaran en el llibre que s'edita amb els contes dels alumnes de tota Torrent.
No vos oblideu que heu d'anar a la presentació del llibre a llegir el vostre conte i rebre la felicitació de tots.
Enhorabona.

Ací temim els treballs premiats:

 Noa Juan Fenoll: "El donyet perdut"

Hi havia una vegada un donyet que anava al pol nord amb el trineu del Pare Noel, es va perdre perquè se li va desbaratar el trineu. Va caure just enmig de la selva i es va trobar amb un lleó i un suricata. Els va preguntar si el podrien ajudar o si coneixien un taller en la selva. per a sorpresa del donyet aquests animals eren mecànics. Així que el van portar al seu taller i entre els tres van buscar quin era el problema i van poder arreglar-ho. Amb ferramentes del lleó i del suricata i la poca màgia que li quedava el donyet van aconseguir arreglar el trineu. per fi ja podia tornar a volar. Els va donar les gràcies i els va dir que prompte tornaria a visitar-los. Va aconseguir tornar al Pol Nord en dos dient i en arribar li va contar a tots el que li havia passat. Tots es van alegrar de tornar a veure’l i van començar a preparar els regals de l’any següent, especialment els del lleó i el suricata.

------------------------------------------------------

Raúl López Garrido: "Un dia d’excursió"

Hi havia una vegada una colla d’amics que eren Raül, Olaya, Adrián i Aarón i anaven al Col·legi Antonio Machado de Torrent.Un dia els va dir el mestre que hi havia una excursió a la platja, els quatre s’havien apuntat la data en l’agenda, era el 13 de març de 2019.-        
-  Falten quatre dies.

Va dir Adrián.Dos dies després ... Raúl va dir:-       
 -  Olaya has pagat els diners?

Olaya contestà:-       
 - Si

El dia de l’excursió el mestre Toni va dir:-         
- Feu parelles! Olaya amb Raúl, Aarón amb Adrián, ...

A l’autobús estaven contant acudits. En arribar escoltaven el soroll de la mar.Quan s’havien instal·lat a l’hotel i els quatre s’havien posat el traje de bany, es banyaren en la platja. Nadant cap a la costa s’havien entrat una cova. Dins la cova hi havia un tros d’or. Li ho van donar al mestre. Ell els ho va agrair i ho va portar a la policia. Després la policia li van donar un milió d’euros i s’ho van gastar, la meitat per al col·legi i l’altra meitat per a la colla d’amics.

----------------------------------------------------------

DAVID HOLMES

Hi havia un detectiu anomenat David Holmes. Aquest detectiu s’encarregava de resoldre els casos més difícils.

David estava celebrant un aniversari quan li va sonar el mòbil. Havia de  resoldre un robatori, havien furtat un collar! David se’n va anar a resoldre’l ràpidament.

Els seus ajudants li van explicar que hi havia cinc sospitosos. David va començar a interrogar-los. Va descartar al primer sospitós perquè estava dutxant-se amb els seus fills. El segon sospitós havia eixit a comprar al supermercat i les càmeres l’havien gravat. El tercer estava veient la tele amb la seua dona. El quart va dir que estava dinant amb els amics de la facultat. El cinquè li va dir que estava en un parc aquàtic amb el seus fills i uns amics del treball. David se’n va anar a prendre un respir i a analitzar totes les proves que havia arreplegat. Quan va tornar es va posar a resoldre el cas sense parar, fins que va arribar a la conclusió que l’assassinat l’havia fet el tercer sospitós ja que la seua dona l’havia delatat i havia declarat que el seu home és somnàmbul, per la qual cosa havia sigut ell sense donar-se compte.

No hi ha  cas que se li resistisca a David Holmes.

--------------------------------------------------------

Mireia de la Encarnación: El meu gos Tobi

Hi havia una volta un xiquet que es deia Manuel. A Manuel li agradava molt jugar als videojocs. A l’endemà era el seu aniversari, son pare i la seua mare li van regalar un gos que es deia Tobi.

Tobi era un gos molt cregut i volia estat sempre amb Manuel, però,  el xiquet no li feia gens de cas a Tobi, només jugava els videojocs. La setmana següent se’n varen anar de vacances i sa mare li digué a la veïna Amparo que cuidara de Tobi i ella va dir que si.

El segon dia Tobi es va ficar malaltet, no volia menjar i estava tot el dia trist en un racó de la casa. Manuel i la seua família van haver de tornar de les vacances per a portar a Tobi al veterinari, Manuel es va enfadar molt amb ell, son pare li va vore pegant-li i va castigar a Manuel una setmana sense videojocs i els va deixar als dos junts en l’habitació de Manuel.

Després d’unes hores, la mare de Manuel va escoltar riure dins de l’habitació i va vore jugant als dos. Es va posar molt contenta, Manuel va aprendre que jugar amb Tobi és molt divertit i que ha de tindre una gran responsabilitat.

---------------------------------------------------------

Daira Castro: "La xiqueta que no era feliç"

Havia una vegada una xiqueta que li deien Ana i la pobreta no volia eixir de la seua casa, perquè no era feliç. La seua mare es va anar fa quatre anys fora de la ciutat a treballar, li va eixir un treball de perruqueria. La xiqueta estava molt trista, li donava por eixir al carrer per si li passava alguna cosa. El pare d’Ana cridà a una xica, que li deien Elena, per a que la xiqueta estiguera acompanyada i que no estiguera a soles, amb ella jugava i s’ho passava molt bé. Elena tenia una cosina que li dient Maria i cada vegada que anava Elena a la sua casa anava amb Maria. A Maria li encantava les muntanyes i la natura i feia barrets. Aleshores Elena, Ana i Maria anaven a passejar per la muntanya a agafar flors del camp. Un dia trobaren a un xiquet que estava amb les seues abelles i les xiquetes al final es feren amigues d'ell, al xic li deien Carles. Al mes següent era l'aniversari de Carles, però ell no ho celebrava perquè no tenia amics. A les hores les xiquetes pensaren en fer una festa sorpresa per a Carles. Les dues amigues estigueren fent barrets per a  traure diners per fer-la. Tingueren molta sort i els vengueren tots i compraren pastissos, una tortada i el regal. Faltava un dia per al seu aniversari, però Carles no imaginava el que li havien preparat les seues amigues. Arribà el dia de l'aniversari i Carles estava fent el que fa cada dia; però quant arribà a la seua casa i va obrir la porta, es va trobar a les seues amigues que li cantaven la cançó de « aniversari feliç». Carles es ficà molt content de vore que li havien fet una sorpresa. Se ficaren a menjar i li tragueren la tortada i ell va bufar els ciris mentre pensava en un desig, que era que elles sempre estigueren amb ell. Elena, Ana i Maria li donaren el regal, que era  una xaqueta d'abric per a  anar a passejar les ovelles. Carles es va ficar molt content i estigueren cantant i ballant tot el dia.. al final sigueren feliços i amics per a tota la vida.

---------------------------------------------------------

Laura Elías: "Naiara i els dos reis"

 Naiara va anar al cinema i va comprar la entrada d’una pel.lícula animada. En seure’s, es van apagar les llums i es va escoltar una música molt estranya, es va quedar dormida.

 En acabar-se la pel.lícula es van encendre els llums i es va adonar que estava sola.

De sobte va sentir quelcom sota la butaca, va mirar, però no hi havia res. En eixe moment va tornar a sonar la música del principi, es va girar i quatre o cinc files darrere va veure alguna cosa que es movia. Va còrrer cap a la porta però abans que arribara es va tancar. En girar-se va veure un ser diminut. Es va espantar molt, encara que, en veure les intencions d’aquell èsser es van fer amics. Naiara li va preguntar que cóm havia arribat fins al cinema. L’homenet li va dir que havia eixit de la pantalla, sense saber com, ni tampoc on estava. Naiara li va contestar que estava en Barcelona, encara així la xiqueta va veure que l’homenet continuava trist, li va preguntar si era perque no estava a casa.
El que l’entristia era que els habitants de les terres veïnes no paraven d’atacar el seu regne. Però el que veritablement el posava trist era que temps enrrere els dos etrritoris vivien en pau i armonia.

Naiara va preguntar si podria ajudar-lo d’alguna manera, l’homenet la va agafar de la mà i la va portar cap a la pantalla, en un bot la van travessar i ja estaven en el mon de l’homenet.

Naiara va anar al regne veí per entrevistar-se amb el seu rei. Li va preguntar per que lluitava constantment amb ells.

El rei li va comentar que el motiu de tanta disputa era un tros de terra en el que estava soterrada la seua dona i el regne de l’homenet se l’havia annexionat sense respectar el soterrament.

Naiara va posar en contacte els dos reis i van acordar que declararien eixe tros de terra sagratper al dos païssos.

Des d’aleshores, tots dos païssos viviren en pau.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

L’illa dels dinosaures

Hi havia una vegada 3 xiquets que estaven passejant, els xiquets es deien: Marta, Miguel i Ivan.

Marta i Ivan estaven parlant, i Miguel s’encontrà una pedra, Miguel els va dir:

- Vingau ací!

- Que vols Miguel?

- Mireu això. Hualaaaa!

- Què pedra tan bonica! diu Marta.

- Anirem a veure en la biblioteca.

Arribaren a la biblioteca; van mirar un llibre. Ivan va dir les paraules màgiques. “Abra cadabra que el portal als dinosaures s’obriga”. A l’instant aparegueren en l’illa.

- Què ha passat? diu Miguel.

- Quin lloc és este? diu Marta. Iván li va replicar.

- Estem en l’illa dels dinosaures. Hem trobar el portal cap a la nostra casa i ens trobarem tot tipus de dinosaures... Marta va suggerir anar en pterodàctil per a viatjar més ràpid. Serien molts dies per a anar d’un punt a l’altre. Per sort les terres dels voladors estaven a la vista. Nugaren lianes per a muntar als pterodàctils i començar el viatge... Els primers dinosaures que van vore eren els herbívors: el triceratops, branquiosaures i el gallimimus, es trobaven en una plana infinita on convivien amb els carnívors.

Van aguaitar una fugida d’un gallimimus perquè els perseguien 3 velocirraptors. També van travessar  un riu amb mosasaurus. Com els pterodàctils tenien fam sobrevolaren en busca d’aliments, els peixos, va ser un moment molt divertit. Durant el viatge s’adonaren que no havia sigut tan perillós. Marta va dir:

- Eeeeh xics mireu això és un Rex. Shhhh! No ens atacarà sinó fem molt de soroll. Justament el portal es troba darrere d’ell.

Per sort Miguel portava un ratolí de corda i va distraure al Rex. Travessaren el portal de tornada a casa. En arribar decidiren no contar-lo als pares i així els dinosaures podrien seguir vivint en la pedra.

-----------------------------------------------------
Laura Serrano: El pinzell de Sarah

Hi havia una vegada una xiqueta que es deia Sarah que vivia amb els seus pares i el seu avi Joan, ell era pintor. A Sarah li agradava molt pintar, i sobre tot veure com pintava el seu avi.

Quan tenia 3 anys només vindre del col·legi es posava a pintar amb el seu avi.

Mentres el seu avi pintava paisatges, pardals, llacs... Sarah, agafava una tauleta xicoteta i es ficava darrere del seu avi i imitava tot el que dibuixava.

 A Sarah cada any li agradava més pintar i amb cinc anys, el seu avi li va ensenyar uns quadres  que va pintar amb un pinzell molt especial i li va ensenyar el seu quadre preferit, que era un parc molt bonic amb un estany, els xiquets, atraccions per als mes xicotets, un mini zoològic i una font.

I després li va dir a Sarah:

-Sarah, això és per a tu –l’ensenyà una caixa de fusta molt bonica i antiga- però, tens que saber utilitzar-ho bé i utilitzar-ho amb el cor.. .Però, has d’obrir-ho el dia del teu aniversari, quan tingues 12 anys.

Sarah no va entendre això d’utilitzar-ho amb el cor, però el va agafar i va anar corregent a guardar-ho molt bé a la seua habitació.

El dia del seu aniversari, quan ja tenia 12 anys, va anar molt contenta a veure que hi havia a la caixa que li va donar el seu avi feia 7 anys. Va obrir-ho i va veure un pinzell molt bonic.

Passats uns dies Sarah va veure a les noticies que els Alps s’estaven cremant i li va donar tanta pena que es va posar a dibuixar els monts molt verds i plens d' arbres amb el pinzell que li va donar el seu avi.

Al dia següent Sarah va veure a les noticies que els Alps ja no s'estaven cremant i que com si fora un miracle en menys d'un dia havien crescut plantes noves. Sarah és va ficar contenta, però estranyada i tot el món estava estranyíssima per aquella  gran noticia.

Passat un temps Sarah es va mudar de casa amb la seua família i un dia, anant al seu nou col·legi va passar per un parc que era molt bonic amb un estany, xiquets, atraccions per als més xicotets, un mini zoològic i una font.

A ella li va recordar molt al que va dibuixar el seu avi. Quan va arribar a la seua casa va investigar tots els quadres del seu avi, però no entenia perquè era tan paregut.

Sarah no va encontrar rés sobre el quadre però sí la data de quan va pintar-ho. Sarah amb una llibreta va apuntar tot lo que va saber i va dir:

-Bé, ja sé la data de quan va acabar el quadre ,és el quinze d'agost de dos mil deu    Va dir Sarah mentres ho apuntava en veu fluixeta-

A l’endemà Sarah  passejant pel parc  va vore una placa que ficava quan ho van inaugurar. Sarah va sacar corregent la llibreta i va vore que aquell parc es va inaugurar en dos mil onze i Sarah es va estranyar  perquè el seu avi va pintar el quadre del parc exactament igual un any abans de que l’hagueren inaugurat. Sarah és quedà estranyada i va pensar que passava alguna cosa molt estranya.

Sarah va anar al seu avi i li va preguntar:

-Iaio ,tu saps que està passant? Hi ha un parc exactament igual que el que tu vas pintar  al costat del meu col·legi i ...

Si se el que passa--va interrompre el seu avi, Joan--El pinzell que et vaig donar es màgic i tot el que pintes amb ell es farà realitat ,per això quan te’l vaig donar ,et vaig dir que l'usares amb el cor.

-Aaahhh..--va dir Sarah molt sorpresa--

-Però ningú deu saber-ho mai, només les persones que segueixen la tradició.

-Quina tradició?

-Aquest pinzell ha passat de pares a fills i nets durant moltes generacions i tu tindràs que donar-lo a algú que tinga la capacitat de saber pintar amb el cor.

Sarah va somriure al seu avi i va dir:

-Així serà.

Molt temps després ,Sarah va complir la promesa al seu avi. Quan va vore qui tenia eixa capacitat i  li va a donar el pinzell al seu fill Pau.